Editor de continguts Editor de continguts

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

"Com a científic, he après a valorar la riquesa de les zones àrides del planeta", entrevista al director de l'IBE Salvador Carranza

"Com a científic, he après a valorar la riquesa de les zones àrides del planeta", entrevista al director de l'IBE Salvador Carranza

Amb motiu del dia de la Biodiversitat del 2022 entrevistem el director de l'IBE Salvador Carranza, sobre la seva experiència com a investigador en Sistemàtica, biogeografia i evolució de rèptils i amfibis.

 

En els darrers 12 anys, l'equip de recerca liderat per Carranza ha descrit 8 nous gèneres i 44 noves espècies de rèptils, ha participat en nombrosos projectes de conservació i ha col·laborat en la creació de tres guies de camp.

 

A més a més, Salvador Carranza va descriure, juntament amb Fèlix Amat, Coordinador Científic del grup d’Herpetologia del Museu de Ciències Naturals de Granollers, el Tritó del Montseny (Calotriton arnoldi), una espècie endèmica del Massís del Montseny i actualment l’espècie d’amfibi més amenaçada d'Europa.

23.05.2022

 

Salvador, d'on ve aquesta afició teva pels rèptils i amfibis?

doncs des de vuitè de bàsica, el que ara seria segon de l’ESO. Llavors ja vaig aficionar-me als rèptils i amfibis perquè el pare del meu veí i amic tenia una parada d'animals a la rambla de Barcelona, i passàvem temps ben sovint amb els animals.

Després, ja més gran, vaig començar a fer sortides al camp amb companys de l'institut, i sobretot m'engrescava observar els rèptils.

I per què et cridaven tant l'atenció els rèptils?

M'encantaven, no t'ho se explicar amb paraules. Trobar-los, identificar-los,... al principi era una barreja entre excursionisme, aventura i natura.

Quins animals recordes trobar-te en aquelles primeres sortides al camp?

Recordo trobar la serp verd-groga, la de ferradura, i moltes altres. Nosaltres vivíem per aquells viatges: anàvem a la biblioteca i consultàvem els mapes per poder planificar molt bé les nostres excursions. Fèiem servir la guia de rèptils del Nick Arnold, que era la referència llavors. Poc m'imaginava jo que anys després... faria el posdoctoral amb ell!

I què fèieu quan trobàveu la serp que anàveu buscant?

L’observàvem per identificar-la, fèiem fotos per mirar-les després,... sense adonar-nos ja estàvem començant a fer recerca, tot i que llavors el que ens endúiem era l'experiència.

Explica'm, què sents quan trobes l'individu que estàs buscant.

Mira, jo tinc 54 anys. Dec haver trobat milers de rèptils al món a hores d'ara... però encara a dia d'avui, donar-li la volta a una pedra i que hi hagi una serp per sota, és una sensació que no la puc explicar: és única.

Tinc 54 anys. Dec haver trobat milers de rèptils al món a hores d'ara... però encara a dia d'avui, donar-li la volta a una pedra i que hi hagi una serp a sota, és una sensació que no puc explicar: és única.

M'imagino una jornada aixecant pedres...! té una component molt important d'activitat física, la feina de camp.

I tant, i anar en grup sempre ajuda en aquest sentit. També té una component d'aventura! Perquè quan aixeques la pedra no saps si trobaràs alguna cosa, si el llangardaix marxarà corrents,...

No és difícil entendre que decidissis estudiar biologia a la universitat.

Quan feia el BUP (el que correspondria a l'ESO d’ara) ho vaig veure clar. A partir de les meves sortides com a aficionat a la natura, vaig començar a fer-me preguntes. Volia identificar amb detall tot allò que em fascinava dels rèptils, i sabia que per això necessitaria la genètica. Per això vaig decidir estudiar biologia.

Explica'ns com va ser la teva tesi doctoral.

El doctorat el vaig dedicar a l'estudi de les planàries. Jo tenia clar que volia aprendre genètica, i en aquell moment vaig decidir-me pel departament de genètica de la UB, on acabaven d'incorporar una PCR i un ordinador potent per dur a terme anàlisi genètiques. Era un dels Departaments més potents a nivell d’investigació a tota la Facultat de Biologia, amb Professors molt actius i compromesos amb la docència i la investigació. Una experiencia increible!

De vegades ens oblidem que la PCR no té ni 30 anys.

Sí, i de fet mentre jo feia la tesi al 1993 van donar el Premi Nobel a Kary Mullis pel descobriment de la tècnica, que ara s'ha fet tan famosa! Eren altres temps. Llavors no hi havia màquines de seqüenciació automàtica, es seqüenciava util·litzant nucleòtids marcats amb S35 radiactiu i moltes de les tasques com la seqüenciació eren tasques molt laborioses que s'havien de fer a mà i en equip.

I un cop acabes la tesi doctoral?

Quan vaig acabar el doctorat, vaig marxar de post doctoral amb el Nick Arnold. Ell treballava al Natural History Museum de Londres, i era un gran herpetòleg que havia escrit la guia de referència de rèptils que tots coneixíem.

I ell va estar content que hi anessis?

Doncs al principi no.

Explica'm això! 

Arnold havia aconseguit 6 mesos de finançament per un investigador posdoctoral, però en el darrer moment va rebre una altra oferta i la vacant va quedar lliure. Aquell investigador es deia James Harris, i era conegut meu. Em va avisar de la vacant, i en paral·lel, li va parlar al Nick Arnold de mi, però no el va acabar de convèncer. Tot i així, vaig anar a Londres amb una mà davant i una darrere a provar sort amb el Nick.

Te la vas jugar... no tenies cap plan B?

Bé, de fet m'havien donat una beca de postdoc de dos anys per anar-me'n a l'American Museum of Natural History a Nova York, on estava fent el postdoc el Gonzalo Giribet, company meu de Tesi Doctoral i un molt bon amic. Però la meva dona, que també feia recerca, no va trobar res a Nova York i en canvi va aconseguir un contracte de 5 anys a Londres.  Com que volíem anar junts de postdoc, vaig preferir jugar-me-la i buscar una oportunitat a Londres.

Com vas guanyar-te la confiança del Nick Arnold?

Vaig aconseguir un passi d'investigador visitant pel museu on el Nick treballava, i cada dia l'anava a veure. El projecte que tenia era perfecte, perquè havia d'analitzar els llangardaixos del gènere Gallotia de les Illes Canàries. Després de tres setmanes, el Nick s'ho va repensar i em va oferir la posició.

Vas començar el teu posdoctoral estudiant els rèptils de les Illes Canàries de la mà d'un dels majors herpetòlegs del món.

El primer que vaig fer va ser organitzar una campanya a les Canàries. En aquella primera sortida de camp, vaig visitar jo sol les set illes amb el vist i plau de col·laboradors de l’arxipèlag, recuperant mostres genètiques de totes les espècies de rèptils en dotze dies. Quan vaig mostrar la feina als meus col·laboradors, van al·lucinar i em van voler donar suport. Em van dir: "nosaltres vam anar a Cabo Verde, i tenim moltes mostres de rèptils, però no sabem què fer-ne. Vols aprofitar-les i seqüenciar-les?"

Així que vaig tornar a Londres amb una maleta sencera de mostres de Cabo Verde, a banda de totes les mostres de Canàries que jo mateix havia recol·lectat.

Imagino que llavors el Nick va veure que t'ho prenies molt seriosament.

I tant! Només tornar, vaig començar a analitzar tot el material, i van començar a sortir els primers resultats. Al final vaig passar 6 anys treballant a Londres amb el Nick Arnold, del 1998 al 2004, ens vem fer molt amics, vam viatjar junts i vam poder fer alguns descobriments molt interessants. Sobretot ens vam concentrar en l'evolució dels rèptils a les illes (Cabo Verde, Canàries) i a l'Estret de Gibraltar. Entre altres coses, vam descobrir que tots els geckos del gènere Tarentola de Cabo Verde provenien d'una colonització de la Gomera. I tot gràcies a la genètica! Va ser una època daurada per la biogeografia. Aplicant tècniques moleculars i analítiques força senzilles podies resoldre questions  molt interessants. Avui en dia abordem questions similars però ho fem utilitzant dades genòmiques i anàlisis molt més complexes.

El 2004 tornes a Espanya, i comences amb el teu grup.

Sí, al 2004 em vaig poder incorporar com a investigador principal amb una Ramon y Cajal al Departament de Biologia Animal de la Facultat de Biologia de la UB. Més endavant, el 2008, em vaig incorporar a l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) com a científic titular del CSIC i investigador principal del grup de Sistemàtica, biogeografia i evolució de rèptils i amfibis.

En tornar de Londres, vaig començar treballant amb els rèptils de l'estret de Gibraltar, perquè volia estudiat com van intercanviar fauna Europa i Àfrica a través de l'estret.Aquell mateix any, el Nick Arnold m'ofereix acompanyar-lo en un altre projecte: l'estudi dels rèptils d'Oman. Em vaig esperar a que el meu fill petit fos una mica gran, i de seguida vaig marxar a la península Aràbiga.

I com va ser l’experiència a Oman?

Quan vaig arribar a Oman, me’n vaig enamorar. Del paisatge tan salvatge, del clima tan extrem, de la gent i la seva amabilitat,...  I el més important: em vaig adonar que hi havia molta feina a fer. De fet, he dedicat 12 anys i més de 15 expedicions per a poder identificar 111 espècies rèptils, de les quals n'hem descrit 17, 10 d’elles endèmiques d’Oman.

Arrel de la teva recerca, apareix l'oportunitat de fer la guia de rèptils d'Oman.

L'oportunitat va aparèixer al 2013, quan les autoritats d'Oman ja em coneixien per l'extensa feina de camp que havia fet a tot el país. Jo vaig acceptar l'encàrrec si la guia era gratuïta, perquè volia que aquesta informació estigués a l'abast de tothom. De fet, l'hem editat nosaltres al grup de recerca - aprofitant la pandèmia - i l'ha publicat l'Editorial CSIC. Volia que la gent local conegués la gran riquesa de biodiversitat d'Oman, i també que entengués que un parc nacional no te només un compromís amb un territori, sinó que pot afectar al futur de les espècies globalment. Recentment hem fet una altra amb la mateixa filosofia però aquest cop centrada en les Muntanyes dels Hajars, un massís muntanyós àrid amb una diversitat increïble. Tot un model per estudiar com la biodiversitat es genera, es distribueix, i es manté en zones àrides.

"Quan vaig arribar a Oman, me’n vaig enamorar. Del paisatge tan salvatge, del clima tan extrem, de la gent i la seva amabilitat,...  I el més important: em vaig adonar que hi havia molta feina a fer identificant una gran biodiversitat".

 

Els animals no entenen de fronteres!

Efectivament! ara sabem que els rèptils han travessat mars i oceans sobrevivint a viatges increïbles a sobre de balses formades per acumulació de matèria vegetal que s’han format com a conseqüència de riuades. A la península Ibèrica tenim una gran riquesa de rèptils i amfibis perquè geogràficament és un cul de sac, i durant les glaciacions feia de refugi per moltes espècies (igual que Itàlia o Grècia). De fet, a partir d’aquests tres països han aparegut pràcticament totes les espècies de rèptils d'Europa.

De totes les coses que has viscut en les expedicions a Oman, hi ha alguna espècie en concret que recordis especialment?

Hi ha un animal que sempre m'havia volgut trobar, el Varanus griseus. És el rèptil més gran i intel·ligent de tot Oman. És com un fantasma del desert, perquè les seves petjades son molt fàcils de reconèixer i a més arrossega la cua, però jo no l'havia vist mai.

I com te'l vas trobar, el Varanus?

El 2017, durant un viatge amb la família, vam arribar a les Sharqiya Sands, i 50 km   a l'interior vaig veure les petjades. Les vaig començar a seguir, i acabaven a sota d'un contenidor d'aigua pels camells. Com que estava buit i inutilitzat, el vaig poder aixecar i... estava allà! Va ser la millor recompensa a tots aquests anys estudiant aquests animals meravellosos.

Durant aquesta intensa experiència a Oman, què és el més interessant que t'han ensenyat aquests animals?

Com a científic, he après a valorar la riquesa de les zones àrides del planeta. Hem descobert tota una immensa diversitat que es trobava amagada! De fet, amb el canvi climàtic, cada cop tindrem més zones àrides a la Terra, i potser podem aprendre lliçons pel futur d'aquestes espècies tan ben adaptades als climes més hostils.

"Com a científic, he après a valorar la riquesa de les zones àrides del planeta. Hem descobert tota una immensa diversitat que es trobava amagada! Potser podem aprendre lliçons pel futur d'aquestes espècies tan ben adaptades als climes més hostils"

I el Salvador d'avui, què li diria al noi de 15 anys que volia sortir al camp a observar la natura amb fascinació?

Doncs que he aconseguit fer realitat el meu somni. El que va començar com una afició, es va convertir en una feina i sobretot en un estil de vida. No crec que pugui haver res millor que fer cada dia el que més t'agrada! En realitat, d'alguna manera, no he deixat de fer les mateixes coses que feia quan tenia 15 anys.

 

Salvador Carranza en conversa amb Pilar Rodríguez, responsable de comunicació de l'IBE.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

ODS - Objetivos de desarrollo sostenible:

SDG - Sustainable Development Goals:

Els ODS a la UPF Los ODS en la UPF The ODS at UPF