Vanessa Villalba Mouco: “La genòmica ajuda a interpretar el context cultural, la transferència del coneixement i fins i tot el llenguatge entre les poblacions antigues”

Archaeogenomics és el nom del grup que lidera des de fa uns mesos la biòloga molecular Vanessa Villalba Mouco a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-CSIC-UPF), un centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), a Barcelona. Fa referència a una disciplina capaç d’integrar les anàlisis genòmiques i arqueològiques per aportar llum a les hipòtesis plantejades pels vestigis arqueològics i els documents escrits.

Ja coneix aquest institut, perquè hi va fer l’etapa postdoctoral, durant la qual va estudiar l’impacte que va tenir a la península Ibèrica la darrera Edat de Gel, fa entre uns 25.000 i 20.000 anys. Ara hi ha tornat per centrar-se en l’estudi de l’organització social d’al-Àndalus a la Ibèria medieval emprant dades genòmiques. En aquesta entrevista, la investigadora expressa el seu desig de “fer de frontissa” entre ambdós mons, la genòmica i l’arqueologia, perquè els seus estudiants “aprenguin el que cal per fer arqueogenòmica de manera veritablement col·laborativa”.

Pregunta: Has arribat recentment a l’IBE i és aviat per preguntar per resultats, però quines són les qüestions que voleu respondre en els dos projectes sobre al-Àndalus de la Ibèria medieval que dirigeixes?

Resposta: Ens interessa estudiar l’impacte de l’arribada de l’Islam a la península Ibèrica, centrant-nos en el nord-est peninsular –Navarra, Aragó i Catalunya–. Volem intentar entendre les històries del dia a dia a través de l’estudi de les necròpolis d’època islàmica, que a la península Ibèrica va abastar del segle VIII al XV, però també tardoromana, visigòtica i carolíngia, que podien ser cristianes, jueves o musulmanes. En morir, les persones de cada cultura eren enterrades on els corresponia, però quines eren les seves interaccions en vida? Estudiant el parentesc entre necròpolis gràcies a la genòmica, potser descobrim que eren més freqüents del que pensàvem.

P: En altres grups de l’IBE, la genòmica s’utilitza per entendre l’arbre evolutiu a escala de milions d’anys. Tanmateix, amb tu parlem de la història de la nostra espècie, que és molt recent a escala evolutiva, oi?

R: En la línia del temps en què em moc, els canvis evolutius pràcticament no tenen significat. L’arqueogenòmica estudia els canvis en les poblacions humanes i la seva correlació amb el que s’infereix dels documents escrits o les excavacions arqueològiques. Sovint, ens basem en les hipòtesis que ja ha plantejat l’arqueologia i intentem aportar-hi claredat mitjançant l’anàlisi genòmica, per exemple, desxifrant si les persones enterrades juntes en una necròpolis pertanyen o no a un mateix nucli familiar.

P: Què poden explicar les relacions de parentesc entre els individus de les necròpolis que estudieu sobre la cultura de les poblacions humanes del passat?

R: Fa un temps vaig treballar al jaciment de La Almoloya (Múrcia), que pertany a la societat argàrica, de l’Edat del Bronze, on vam seqüenciar tots els individus per estudiar-ne el parentesc biològic. El que vam trobar va ser que les dones adultes no tenien germanes ni filles adultes al jaciment, mentre que els homes sí. Aquest patró de mantenir el lloc d’assentament per la línia paterna, o virilocalitat, i d’exogàmia de les dones cap a jaciments propers només es pot verificar genèticament. Alhora, ajuda a interpretar el context cultural, per quines vies es transferia el coneixement, la cultura material i fins i tot el llenguatge entre poblacions. En aquest cas, és més probable que fossin les dones les que marxessin a altres assentaments.

P: L’arqueogenòmica exigeix treballar estretament amb l’arqueologia i la història. Com us relacioneu amb aquestes disciplines?

R: Jo vaig defensar la meva tesi en una facultat d’Història i crec que els grans estudis que s’estan publicant ara es deuen a com d’integrada està l’arqueologia o el context històric amb la genòmica. Per això, intento mantenir el vincle amb els grups d’arqueologia amb què he treballat, sobretot de la península Ibèrica, tant de prehistòria recent com de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. Per exemple, ara mateix tenim una estudiant treballant amb cronologia islàmica a la necròpolis de Tauste (Saragossa), però n’hi ha un altre centrat en les comunitats neolítiques del Pirineu central i nord-est peninsular, i col·laborem amb arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Complutense de Madrid i d’altres llocs com Burgos o Albacete.

P: Tanmateix, fins ara havies treballat sobretot amb material d’època paleolítica i al teu currículum tens publicacions de gran impacte que tracten d’aquesta època.

R: Sí, a la meva tesi doctoral i etapa postdoctoral vaig estudiar l’impacte que va tenir la darrera Edat de Gel, fa entre uns 25.000 i 20.000 anys, en les comunitats caçadores-recol·lectores de la península Ibèrica en comparació amb la resta d’Europa. Sabem que va ser un esdeveniment dramàtic per a les poblacions que habitaven Europa central, que van haver de baixar a les penínsules Ibèrica, Itàlica i dels Balcans per sobreviure en condicions més favorables.

P: Quines van ser les conseqüències d’aquest esdeveniment?

R: Això va provocar una reducció considerable de la diversitat genètica en les poblacions, que es van fragmentar i van canviar d’estructura. Quan acaba aquest període glacial i el clima millora, fa uns 14.000 anys, tot es torna a connectar de nou, però la península Ibèrica és un dels llocs que menys es connecten. Per això continuem veient els llinatges que hi havia abans de l’Edat de Gel i que van sobreviure fins a l’època postglacial, fins i tot arribant gairebé a interactuar amb els primers agricultors que van venir després. Gràcies a la genòmica hem aconseguit connectar el paleolític superior amb cronologies gairebé neolítiques.

P: Es treballa igual amb materials tan antics, del Paleolític, com amb d’altres més recents, com els d’època islàmica?

R: En els contextos paleolítics tenim molt pocs individus, estem posant un punt cada mil anys en l’escala temporal. Les restes del Paleolític estan molt degradades i pot aparèixer una resta òssia humana entre milers de restes de fauna, mentre que en una necròpolis islàmica apareixen individus sencers el material genètic dels quals pot estar més o menys degradat. Per això, quan es tracta de les cronologies més antigues, cal intentar-ho moltes vegades i el resultat no sempre és satisfactori, o no s’arriba a tenir la resolució que es voldria.

P: Quines preguntes queden per resoldre a causa d’aquest dèficit de material més antic?

R: Seria ideal poder comparar les interaccions de grups de caçadors-recol·lectors de diferents zones. Jo continuo col·laborant amb altres projectes per intentar interpretar millor aquestes dinàmiques poblacionals i donar una mica de sentit a les dades genètiques en relació amb el seu context arqueològic. A la península Ibèrica veiem canvis culturals en forma de diferents eines, tècniques i coneixements, com en altres zones d’Europa, amb la diferència que aquí la nostra empremta genètica canvia molt poc. Per això, intentar saber com han sorgit aquests tecnocomplexos és descobrir si ha estat per adaptació ambiental, per intercanvis culturals amb altres poblacions que no s’han manifestat a nivell de canvi genètic, o per altres raons.

P: Un dels problemes centrals que intenta resoldre l’arqueogenòmica és precisament l’escassetat d’un material molt mal conservat que fins fa poc era irrecuperable. Quan això s’aconsegueix amb el desenvolupament de la paleogenòmica, s’obre tot un univers de possibilitats. Com va ser treballar al laboratori que va fundar el pare d’aquesta disciplina, Svante Pääbo?

R: Vaig estar com a investigadora postdoctoral al Max Planck for Evolutionary Anthropology (Alemanya) quan en Svante dirigia aquest centre. Allà vaig treballar amb en Johannes Krause, un dels millors deixebles d’en Svante que, per exemple, va formar part del projecte del genoma neandertal que es va publicar el 2010. També és el primer autor de la primera seqüenciació del genoma mitocondrial dels denisovans, molt propers als neandertals, a partir d’un fragment de falange. Va ser així com es va descriure aquest grup del qual gairebé no existeixen restes.

Degut al meu interès en cronologies molt antigues, en Johannes em va donar l’oportunitat de participar en un projecte, publicat el desembre de 2024, en què vam seqüenciar amb alta cobertura els genomes més antics d’Europa, d’uns 46.000 anys. Les seves restes òssies estan tan fragmentades que fins ara només s’havia estudiat la seva cultura material, per la qual s’havia proposat que podrien ser neandertals, ja que no se sabia que haguessin existit humans moderns tan antics. Gràcies a la seqüenciació, ara sabem que en aquell temps convivien en una mateixa zona d’Europa poblacions neandertals i d’humans moderns.

P: Ara has tornat a l’IBE i comparteixes centre amb un altre gran expert en paleogenòmica, en Carlos Lalueza-Fox, que signava juntament amb Pääbo i altres investigadors la publicació que el 2010 anunciava que humans i neandertals van arribar a hibridar-se mentre convivien. Com enfoques la tasca de treballar amb els teus estudiants de laboratori?

R: Vull que els estudiants del meu grup tinguin una formació molt diversa. M’agradaria que vinguessin arqueòlegs amb ganes d’aprendre genòmica; i bioinformàtics i genetistes que sàpiguen respectar el patrimoni arqueològic i històric. Jo sóc biòloga molecular, però vull fer de frontissa entre ambdós mons i que aprenguin el que crec que és necessari per fer aquesta disciplina de manera veritablement col·laborativa.

ANA LOZANO DEL CAMPO / Contingut realitzat dins del Programa d’Ajuts CSIC – Fundació BBVA de Comunicació Científica, Convocatòria 2023