La península Ibèrica va ser una de les primeres grans conquestes de Roma. La seva posició entre l’Atlàntic i el Mediterrani i l’abundància de recursos naturals van convertir Hispània en un territori clau de l’Imperi. Segles després, l’afebliment del poder romà va afavorir l’arribada d’alans, vàndals i sueus l’any 409 de l’era comuna.

Després de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, aquests i altres grups germànics van establir nous regnes en diversos territoris europeus, entre els quals hi havia el regne visigot, assentat a la península des de l’any 507. Tot i que alguns van tenir una existència breu, van contribuir a configurar les identitats polítiques medievals i, a llarg termini, el mapa dels futurs estats europeus.

Tanmateix, continuava obert el debat sobre si la profunda influència política i cultural d’aquestes migracions va anar acompanyada d’una transformació demogràfica de la mateixa magnitud.

Ara un estudi internacional liderat per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la Universitat Harvard i l’Euskal Herriko Unibertsitatea (EHU) conclou que la conquesta romana de la península Ibèrica va provocar un canvi demogràfic a gran escala. En canvi, les migracions de sueus, vàndals, alans i visigots durant l’Antiguitat tardana van tenir un impacte més limitat en la genètica hispànica.

El treball, publicat a la revista Cell, analitza 243 genomes antics procedents de 31 jaciments arqueològics, juntament amb dades genòmiques ja conegudes. La combinació d’evidències genètiques i arqueològiques permet reconstruir la història poblacional de la península entre els segles I i VIII e. c.

Roma va convertir Ibèria en un mosaic genètic mediterrani

L’estudi, que constitueix la primera anàlisi arqueogenòmica sistemàtica i a gran escala d’aquest període, mostra que la població ibèrica va canviar profundament amb la consolidació del domini romà. En contrast amb la relativa homogeneïtat genètica de l’Edat del Ferro, els individus dels segles I al IV e. c. presenten una diversitat d’ascendències molt més gran.

El domini romà va afavorir l’arribada de persones amb ascendència del Mediterrani oriental i del nord d’Àfrica, fet que va donar lloc a una societat heterogènia i connectada amb les xarxes humanes del Mediterrani.

“La romanització no va ser únicament una transformació política, lingüística i cultural. Les nostres dades mostren que també va comportar una gran transformació demogràfica, que va connectar les poblacions locals amb moviments humans originats en diverses parts del Mediterrani”, explica Carles Lalueza-Fox, actual director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, corresponsable de l’estudi i investigador principal de l’IBE (CSIC-UPF).

Les noves elits germàniques van deixar empremta, però no van alterar radicalment la genètica de la població local

A partir del segle V, l’estudi identifica individus amb ascendència de l’Europa central i septentrional, especialment en contextos arqueològics associats als nous grups polítics. Tanmateix, la majoria de les comunitats van mantenir el perfil divers de la població hispanoromana.

“El que més ens ha sorprès és el contrast entre tots dos processos. Roma va crear una societat extraordinàriament diversa mitjançant moviments de població a través del Mediterrani. Les migracions posteriors van introduir noves ascendències, però el seu impacte demogràfic va ser molt menor”, assenyala Pablo Carrión, primer autor de l’estudi, anteriorment doctorand a l’IBE (CSIC-UPF) i actualment investigador postdoctoral a l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig.

La contribució genètica d’aquests grups se situa entre el 12% i el 22%, segons la regió i el context social. La barreja amb les poblacions locals va ser gradual i no va alterar radicalment el paisatge genètic, a diferència de Britània o els Balcans, on les migracions postromanes van tenir un impacte demogràfic més gran.

“La història genètica de la península Ibèrica és diferent de la d’altres regions de l’Europa postromana. Hi trobem migracions i noves ascendències, però no una substitució de la població ni un impacte demogràfic a gran escala”, afirma David Reich, investigador principal de la Universitat Harvard i corresponsable de l’estudi.

Dues històries familiars revelen migracions, aliances i lluites de poder

Però darrere d’aquests grans moviments de població també s’amaguen històries individuals i familiars que l’anàlisi genòmica permet recuperar. L’equip va identificar dos germans enterrats a uns 725 quilòmetres de distància, a l’actual Mèrida - l’antiga Augusta Emèrita - i a la posta romana d’Ildum, a Castelló, al costat de la Via Augusta. Tots dos tenien ascendència íntegrament centreeuropea i probablement eren migrants de primera generació. 

 L’anàlisi genètica va permetre identificar dos germans, enterrats als jaciments de Castelló i Mèrida, separats per uns 725 quilòmetres seguint la xarxa viària romana. La imatge també mostra les agulles d’or de tradició germànica recuperades en tots dos jaciments. Crèdit: Cell, Carrión et al.

El parentiu i el context arqueològic dels enterraments, que contenien aixovars rics, apunten a una possible ruta de la migració sueva. “No observem només canvis en les freqüències genètiques; identifiquem famílies que es van desplaçar a través d’una península que encara estava connectada per les infraestructures de l’Imperi romà”, explica Iñigo Olalde, coautor de l’estudi i professor investigador de l’EHU i Ikerbasque.

Les anomenades “princeses sueves” mostren una altra cara d’aquest procés. Tot i que els seus rics aixovars havien fet pensar que formaven part d’una elit arribada de fora de les fronteres imperials, una d’elles tenia ascendència local. La troballa apunta a l’existència d’aliances matrimonials entre les elits sueves i les famílies hispanoromanes. La mort de diverses d’aquestes dones durant un mateix període podria estar relacionada amb una disputa successòria en una monarquia electiva.

“Aquestes dones mostren com la genètica pot canviar la nostra interpretació de les elits del passat: una identitat vinculada a grups migrants, fos visigoda o sueva, no implicava necessàriament un origen estranger, sinó que també es podia adquirir mitjançant aliances familiars, polítiques i culturals”, afegeix Pablo Carrión.

Il·lustracions que suggereixen una possible reconstrucció de les princeses sueves. Crèdit: Joaquín Suárez.

Una història genètica encara incompleta

Les poblacions ibèriques de l’Antiguitat tardana eren genèticament més heterogènies que les actuals. Això indica que el patrimoni genètic es va tornar a transformar durant els períodes medieval i postmedieval, marcats pel domini visigot, les conquestes islàmiques, els moviments interns i l’expansió dels regnes cristians.

“Els futurs estudis de genomes medievals i postmedievals seran essencials per connectar els antics habitants de la península amb les poblacions actuals i tindran implicacions en àmbits històrics, culturals i, fins i tot, polítics”, apunta Lalueza-Fox. L’equip subratlla, a més, la necessitat d’ampliar el mostreig, especialment al nord de la península i al nord d’Àfrica.

En conjunt, l’article demostra que els grans canvis polítics no van comportar necessàriament conseqüències demogràfiques equivalents. Roma va transformar profundament la composició de la societat ibèrica; les elits de l’Antiguitat tardana, en canvi, van exercir una influència política i cultural duradora sense substituir la població.

Article de referència: Pablo Carrión, Iñigo Olalde, …, Carles Lalueza-Fox, David Reich. Contrasting demographic impacts of Roman colonization and early medieval migrations in the Iberian Peninsula. Cell (2026). DOI: https://doi.org/10.1016/j.cell.2026.09.052