Canviant el protagonista de la història: Parlem de dracs per Sant Jordi
Canviant el protagonista de la història: Parlem de dracs per Sant Jordi
La llegenda de Sant Jordi és ben coneguda per a la majoria de gent de Catalunya. Diu que després d’una batalla ferotge entre el cavaller i el drac, la bèstia va caure ferida pel ferro afilat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra va néixer un roser que floria profusament cada abril.
Però, què en sabem d’aquesta bèstia mitològica, el drac, en l’actualitat? Des de l’IBE, a més de desitjar-vos una feliç Diada, volem repassar la història d’aquesta fera i els animals que van poder-ne inspirar l’origen.
El primer que cal tenir en compte sobre el drac de Sant Jordi és que forma part de l’imaginari col·lectiu occidental, amb una imatge molt diferent del que entenen per “drac” a països com Xina, Japó o Tailàndia. Dins la cultura oriental, aquesta criatura té un caràcter benèvol i representa la fortuna, sent l’ésser que porta les pluges que permeten els cultius i la prosperitat dels territoris. En canvi, la visió europea dels dracs sempre ha tingut connotacions negatives, sent bèsties ferotges que solien protegir castells o grans tresors. Aquesta dicotomia en la percepció dels dracs ens porta a pensar que tenen orígens tradicionalment diferents i molt vinculats al corrent de pensament de cada regió.
Xavier Bellés, investigador principal de l’IBE en el grup de recerca sobre Evolució de la metamorfosi dels insectes, va adaptar l’any 2010 l’obra del bestiari català i ens explica l’origen d’aquestes bèsties llegendàries i les diferències culturals segons la regió. “Els dracs dels bestiaris es remunten a una obra grega, d’entre els segles II i IV, anomenada Physiologus i es consideren animals reals pràcticament fins al segle XV. Fins i tot algunes enciclopèdies animals renaixentistes els esmenten, tot i que posant-los en dubte” relata. Pel que fa al rigor científic d’aquelles obres, "no aportaven cap prova de l’existència dels dracs ni els hi preocupava. S’atrevien a dir que l’important era la lliçó moral que transmetien, però que l’autenticitat de l’animal i la seva història era irrellevant”.
Els dracs dels bestiaris es remunten a una obra grega d’entre els segles II i IV i es consideren animals reals pràcticament fins al segle XV
Segons Xavier Bellés, la divergència conceptual tan gran que existeix envers aquestes feres a les diferents parts del món depèn totalment de la mitologia i el folklore de cada cultura. “La diferència rau en l’origen del mite en cada indret; si el drac és considerat benèfic en la seva concepció, ho acaba sent en totes les llegendes que hi deriven posteriorment”, conclou.
Des del punt de vista morfològic, és evident que també trobem moltes diferències entre els dracs orientals i els occidentals. Mentre a orient se’ls representa amb un aspecte allargat i són una quimera formada per diferents parts d’animals (cap de lleó, banyes de cérvol, cua de serp, escates de peix, etc.), a occident són més aviat una mena de dragó alat que escup foc per la boca. Aquestes característiques van ser modulades per la nostra cultura durant l’Edat Mitjana, adquirint la capacitat de volar i llençar foc al segle V i convertint-se en un tetràpode amb ales membranoses (tipus rat-penat) al segle XIII.
Els dracs occidentals són diferents als orientals tan a nivell de morfologia com de simbologia, estant condicionats a l’origen del mite en cada regió
Però tampoc eren iguals tots els dracs occidentals. “Als bestiaris catalans també apareixia la víbria, una serp de grans dimensions que es reproduïa d’una forma molt curiosa. El mascle posava el seu cap dins del de la femella per fertilitzar-la, i aquesta el decapitava d’una mossegada. Posteriorment, les cries sortien de la víbria mare perforant-li la panxa. Albert el Gran, un filòsof del segle XIII, deia que no era estrany que els dracs fossin tan difícils de veure, ja que amb aquest sistema reproductiu devien estar pròxims a l’extinció”, explica Bellés entre rialles.
Al grup de recerca de Sistemàtica, biogeografia i evolució dels rèptils i amfibis de l’IBE, liderat pel director del centre Salvador Carranza, ens expliquen les similituds d’aquests éssers mitològics amb alguns animals actuals.
“Podrien comparar-se amb moltes espècies diferents. Mentre els orientals tenen similituds amb algunes serps, amfisbenis (un grup de llangardaixos àpodes) o el vidriol, els occidentals tindrien més semblances amb dragons voladors del gènere Draco o el conegut dragó de Komodo (Varanus komodoensis)”, comenta Gabriel Mochales, investigador predoctoral. “Un cas curiós és el del om o proteu (Proteus anguinus)”, afegeix l’Adrián Talavera, investigador predoctoral "la Caixa", “una espècie de salamandra de les coves càrstiques d’Eslovènia que, quan va ser observada durant l’Edat Mitjana, es deia que era la cria dels dracs que s’amagaven a les coves”.
L’equip de Carranza ens explica que, tot i que moltes llegendes de dracs havien sorgit a partir de descobriments paleontològics de grans mamífers i rèptils extingits, aquestes es basaven en el desconeixement que es tenia d’aquesta ciència en l’antiguitat. “Els grans fòssils no s’interpretaven bé en aquell moment. Per exemple, en algunes illes gregues es van trobar restes d’elefants nans que es va dir que eren de ciclops pensant que el buit on anava la trompa era on es situava l'únic ull”, relata Talavera.
“Del que s’ha trobat fins ara al registre fòssil, els rèptils alats més grans eren els extints pterosaures del gènere Quetzalcoatlus, que mesuraven uns 10 metres i pesaven gairebé 200 kilograms, però van ser descoberts centenars d’anys després de l’origen d’aquestes llegendes”, ens detalla l’investigador predoctoral Bernat Burriel.
Seria possible, però, que els dracs - o més aviat, els animals reals que més s'hi haguessin assemblat - visquessin a l’actualitat? La recerca avança a passes de gegant i a hores d'ara, alguns grups de recerca ja es plantegen la des-extinció d'espècies, com bé l'equip de l'investigador de l'IBE Carles Lalueza-Fox. En el cas dels dracs, els seus parents reals més propers haurien de patir canvis en els gens HOX del desenvolupament embrionari per tal que fossin tetràpodes, però amb un altre parell d’extremitats en forma d’ales. Caldria, però, demanar-se quin sentit té recuperar un gran depredador d'aquestes característiques a dia d'avui.
"Si la protecció i reintroducció del llop o l’ós ja han generat controvèrsia en moltes regions, costa imaginar què passaria amb els dracs, doncs aquests depredadors fantàstics i gegantins s'haurien d'alimentar diàriament d'una quantitat ingent d'herbívors", comenta Burriel.
Per tal que els parents reals més propers als dracs visquessin a l’actualitat, haurien d’haver patit canvis als gens HOX del desenvolupament embrionari
A més, la seva gran mida difícilment els permetria volar. Per tal que poguessin fer-ho activament, els ossos dels dracs haurien de ser molt poc densos i, si això passés, l’esquelet no aguantaria el pes de l’animal i col·lapsaria. Per tant, la seva única possibilitat de supervivència seria que fossin animals marins i no poguessin volar.