El fang sempre ha estat amb nosaltres. Formava part de la nostra llar a les coves, el vam modelar juntament amb l’entorn i la seva artesania va evolucionar amb la nostra imaginació al llarg dels segles, arreu del món.

Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, el 3 de desembre, el Comitè de Diversitat de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF) ha creat una gerra de fang que simbolitza la tradició, la cura i l’evolució cultural. Avui parlem amb l’equip d’investigació de l’IBE (CSIC-UPF) per desvetllar els vincles evolutius que compartim amb aquesta artesania.

Les primeres mans que van modelar el fang

Per comprendre els orígens de l’artesania amb el fang, hem parlat amb Vanessa Villalba, investigadora principal del grup d’Arqueogenòmica de l’IBE. El seu treball combina la genòmica i l’arqueologia per descodificar el passat dels éssers humans. En aquest camp, les artesanies dels jaciments prenen especial rellevància.

“Els gravats en argila del paleolític mostren que el simbolisme, la ritualitat i la creativitat ja formaven part d’aquelles societats prehistòriques”, comenta Vanessa Villalba, investigadora principal de l’IBE.

“En arqueogenòmica intentem veure si els canvis culturals que es produeixen al llarg de la història de la humanitat es correlacionen amb canvis genètics derivats de les migracions i les barrejes entre grups poblacionals del passat”.

Sobre les persones que van modelar aquestes primeres argiles a la prehistòria, la investigadora explica que aquests objectes revelen tant el seu mode de vida com la seva expressivitat. “Els gravats en argila de la Cova de Chauvet o l’art moble paleolític mostren que el simbolisme, la ritualitat i la creativitat ja formaven part d’aquelles societats”.

Els primers atuells cuits van sorgir al Pròxim Orient, a Anatòlia, entre grups que ja havien domesticat plantes i animals durant el Neolític. Uns dos mil anys després, aquestes tècniques van arribar a la península Ibèrica.

“Als jaciments de la península en contextos neolítics, trobem una barreja de dos llinatges: el present a la península abans del Neolític i un altre amb traçabilitat fins a Anatòlia. Això permet determinar que no només es van moure les idees de domesticació i l’artesania del fang, sinó també les persones que van contribuir a la història genètica d’Europa”.

Les variacions decoratives dels atuells sovint serveixen com a marcadors cronològics, permetent datar i relacionar jaciments arqueològics. Fins i tot és possible recuperar restes moleculars del que contenien, com traces de fermentacions antigues o productes làctics.

Entre les peces trobades a la península, la investigadora de l’IBE destaca la ceràmica amb decoració “Cardial”: patrons fets amb closques marines. “Són visualment precioses i, gràcies a l’arqueogenòmica, avui sabem que les persones que produïen i transportaven aquestes ceràmiques van viatjar al llarg de la Mediterrània fa uns 7000 anys, d’est a oest. Són objectes petits, però que revelen connexions humanes a gran escala”.

Les connexions humanes també es reflecteixen en els rituals en què s’empraven les artesanies. Els atuells de fang van cobrar especial rellevància en l’àmbit funerari durant l’Edat del Ferro, en què van sorgir els “camps d’urnes”.

“En aquestes necròpolis, la comunitat fabricava una vasija específicament per a cada persona difunta. Aquí, la ceràmica es converteix en un objecte de cura i record, fet a mida per a cada membre del grup. Una pràctica que continuaria en l’època romana, sobretot en el cas de nens difunts”, conclou Villalba.

Una tecnologia transformadora

Després dels seus primers passos a la prehistòria, l’artesania del fang es va estendre i evolucionar a tot el món, amb usos tan diversos com les civilitzacions i cultures que les van modelar. Hem parlat amb Sergi Valverde, investigador principal del grup d’Evolució de Xarxes de l’IBE, per descobrir com la seva evolució ha acompanyat la humanitat.

“La ceràmica evoluciona amb nosaltres perquè sorgeix de les capacitats humanes d’imitació, aprenentatge social i memòria acumulativa, que van evolucionar per selecció natural”, comenta Sergi Valverde, investigador principal de l’IBE.

L’investigador explica que l’artesania del fang va seguir els models d’evolució cultural. “L’expansió va ser molt ràpida perquè la tècnica era relativament senzilla d’aprendre, els materials estaven a l’abast de moltes comunitats i la gent ja dominava el foc, cosa que permetia produir els objectes de manera fiable”, comenta Valverde.

Imatge durant la creació de la gerra de l’IBE. Crèdit a Laura Fraile.

Segons Valverde, les variacions que van sorgir en aquesta artesania en les diferents cultures es deuen a una barreja de funció, materials disponibles, tradicions culturals i valors estètics. “Algunes cultures necessitaven gerres amb nanses llargues per transportar-les fàcilment, mentre que d’altres optaven per formes més compactes perquè el fang local era més fràgil o difícil de modelar”.

D’altra banda, la tradició i l’estètica també jugaven un paper important, i de vegades la forma o la decoració es mantenia per prestigi o rituals. “En algunes ocasions, això feia que el disseny de les gerres de fang es mantingués estable, com les àmfores grecoromanes, o la ceràmica Longshan a la Xina, que es van mantenir gairebé idèntiques durant segles”.

Amb tot això, l’expert en evolució cultural descriu la ceràmica com un sistema evolutiu amb variació, selecció i transmissió. “La cultura no és una cosa ‘semblant’ a la biologia, sinó una part essencial de la biologia humana. La ceràmica evoluciona amb nosaltres perquè sorgeix de les capacitats humanes d’imitació, aprenentatge social i memòria acumulativa, que van evolucionar per selecció natural”.

Segons els experts en evolució cultural, la cultura és un subsistema dins de l’evolució humana, una extensió de la biologia evolutiva, i no un domini separat. Un enfocament filogenètic que s’està aplicant cada cop més en arqueologia.

És el cas de l’article de revisió publicat a Biological Theory i codirigit pel mateix investigador: “Artefactes que deixen petjada: com construir filogènies culturals en arqueologia”. En ell es mostra com els artesans copien, modifiquen i transmeten tècniques i dissenys mitjançant l’aprenentatge social. Això genera llinatges culturals que, incorporant les particularitats pròpies de la cultura, poden estudiar-se del mateix mode que s’estudien les espècies connectades per genealogia.

L’arbre filogenètic de les gerres de fang mostra com, a partir d’una forma ancestral, sorgeixen variants que exploren solucions diferents en proporcions o forma del coll. “Algunes s’extingeixen; altres continuen acumulant innovacions. D’un cop d’ull, la filogènia revela una cosa que la tipologia tradicional tendeix a amagar: l’evolució material no és lineal, sinó un procés ramificat de divergència i innovació”, conclou Valverde.

Una artesania ancestral i actual

L’artesania del fang ens ha acompanyat des de la prehistòria fins avui gràcies a la combinació d’innovació, aprenentatge social i mobilitat. Però, què conservem d’aquesta tècnica ancestral? Parlem amb l’artista Laura Fraile, autora de la gerra creada per a l’IBE, una peça que uneix art, disseny i ciència.

“La tècnica del nerikomi introdueix una part d’atzar en el procés creatiu. Amb això vaig voler destacar la diversitat genètica i la variabilitat en les poblacions humanes”, apunta Laura Fraile, artista i ceramista creadora de la gerra i del grafisme de la campanya de diversitat funcional per a l’IBE.

Per elaborar-la, Fraile va modelar la peça a mà mitjançant la construcció de “xurros” de fang i va combinar aquesta tècnica amb la planxa per obtenir l’efecte propi del nerikomi, on es barregen diferents colors o tipus d’argila. “Aquesta tècnica introdueix una part d’atzar en el procés creatiu. Amb això vaig voler destacar la diversitat genètica i la variabilitat en les poblacions humanes”.

La forma de la gerra s’inspira en la ceràmica campaniforme del Mediterrani calcolític, mentre que la nansa incorpora criteris d’accessibilitat, inspirats en gots adaptats per a persones amb diversitat funcional. Per vincular la peça amb Barcelona, l’artista va emprar el trencadís gaudinià, recordant com allò fragmentat pot integrar-se en un conjunt més gran, del mateix mode que les mutacions contribueixen a l’evolució humana.

Per a Fraile, treballar el fang continua sent una pràctica que ens connecta amb l’experimentació, la paciència i la cura mútua. Una artesania ancestral que, milers d’anys després, continua sent un espai d’expressió i cura de la comunitat.